despres de sentir moltes barbaritats els ultims mesos relacionats amb tema immigració m'he posat a fer a una breu reflexió a l'entorn de la immigració i de la nostra història. es per refrescar la momória de gent com el anglada, la sanchez camacho ... entre molts altres.
El nostre, és un poble gresol de races, ètnies i pobles diferents, al llarg de tota la nostra història: entre invasions i fluxos migratoris, a l'antigor, Catalunya ha estat poblada per íbers, fenicis, cartaginesos, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus, francs,... etc. Tothom hi ha deixat petjada, arrels,... (culturals, lingüístiques, d'organització social, de valors, musicals, artesanals,...) segons els temps que han estat a Catalunya. El nostre país s'ha anat modelant amb l'arribada de cada nova migració, s'ha produït el que avui en podem dir mestissatge, i ha anat forjant els catalans d'avui.
En els últims segles, les onades migratòries han continuat: durant els segles XVI i XVII, una arribada important d'occitans i francesos, ajuda a recuperar demogràficament un país molt devastat per pestes i epidèmies. En motiu de l'exposició universal de Barcelona (1888), van venir molts aragonesos. Entre 1920 i 1930, es produeix una onada de ciutadans aragonesos, murcians, andalusos i castellans.
Però el segon flux migratori més important de tota la nostra història (el primer és l'actual), es produeix entre els anys 1960-1980, gent que venia bàsicament d'Andalusia i Extremadura; però també de Galícia i de Múrcia; també de Castella, encara que menys, aquesta vegada. Són els que el mestre l'enyorat Paco Candel anomena (ell mateix en forma part), "els altres catalans", no pas en el sentit de "diferència", sinó en el sentit que avui donem a l'expressió "nous catalans". Durant els darrers deu o dotze anys, i avui encara, es produeix -com deia a l'inici- el flux migratori més gran de tota la nostra història.
Som el primer país d'acollida d'Europa i un dels primers països del món, proporcionalment al nombre d'habitants. I no tenim estructures d'estat propi o poques competències pel que fa a immigració. Les noves immigracions arriben del Marroc, de molts països sud-americans i centre-americans (Equador, Argentina, Colòmbia, Bolívia, Veneçuela, Perú, Uruguai, Paraguai, Brasil, Panamà, Hondures,...), de l'Àfrica subsahariana (Senegal, Nigèria, Gàmbia, Ghana, Costa d'Ivori, Mali, ...), del continent asiàtic (Xina, Pakistan, Filipines, Índia, Bangla Desh,...)... de fet, d'arreu del món, de tots els continents. Molts d'Europa (Romania, Polònia, Ucraïna,... i de països molt propers: Itàlia, França,...).
A Barcelona, avui s`hi parlen més de 250 llengües. A la majoria del país, el fenòmen és semblant. Tots vivim avui en un espai comú, Catalunya, de nou, immens gresol de llengües, cultures, tarannàs, valors, tradicions,...
I aquí tenim el repte: la història ens ensenya que fins avui Catalunya ha acabat integrant a una mateixa "casa comuna" tota la gent que ha vingut i s'ha quedata viure aquí, n'ha fet el seu país i el país dels seus fills. Com passa avui: el milió i mig de nous ciutadans, no nascuts a Catalunya, i que ara viuen i treballen aquí, han vingut, molt majoritàriament per quedar-se a Catalunya. És un fenòmen irreversible. La Catalunya de demà ja no serà mai més la Catalunya que van conèixer la gent d'abans: serà una nova Catalunya, barreja de tots els que hi vivim avui, aquest "melting pot" que hem estat històricament i que som de nou avui. Ens agradi més o ens agradi menys, la realitat és i serà aquesta.
El repte, doncs? hem de ser capaços de proposar als nouvinguts que siguin còmplices del "somni català": progrés econòmic i social, treballant perquè Catalunya pugui liderar el sud de la Unió Europea; fer de la convivència entre ciutadans d'origens tant diferents l'element bàsic de la cohesió social; igualtat d'oportunitats per a tots els que vivim en el mateix país; retrobant l'autoestima, l'orgull, de ser, tots, catalans i del que conjuntament podem aportar al món, avui tant interrelacionat,... En definitiva, reinventar -a la catalana- el "melting pot" de tota la nostra història.
El nostre, és un poble gresol de races, ètnies i pobles diferents, al llarg de tota la nostra història: entre invasions i fluxos migratoris, a l'antigor, Catalunya ha estat poblada per íbers, fenicis, cartaginesos, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus, francs,... etc. Tothom hi ha deixat petjada, arrels,... (culturals, lingüístiques, d'organització social, de valors, musicals, artesanals,...) segons els temps que han estat a Catalunya. El nostre país s'ha anat modelant amb l'arribada de cada nova migració, s'ha produït el que avui en podem dir mestissatge, i ha anat forjant els catalans d'avui.
En els últims segles, les onades migratòries han continuat: durant els segles XVI i XVII, una arribada important d'occitans i francesos, ajuda a recuperar demogràficament un país molt devastat per pestes i epidèmies. En motiu de l'exposició universal de Barcelona (1888), van venir molts aragonesos. Entre 1920 i 1930, es produeix una onada de ciutadans aragonesos, murcians, andalusos i castellans.
Però el segon flux migratori més important de tota la nostra història (el primer és l'actual), es produeix entre els anys 1960-1980, gent que venia bàsicament d'Andalusia i Extremadura; però també de Galícia i de Múrcia; també de Castella, encara que menys, aquesta vegada. Són els que el mestre l'enyorat Paco Candel anomena (ell mateix en forma part), "els altres catalans", no pas en el sentit de "diferència", sinó en el sentit que avui donem a l'expressió "nous catalans". Durant els darrers deu o dotze anys, i avui encara, es produeix -com deia a l'inici- el flux migratori més gran de tota la nostra història.
Som el primer país d'acollida d'Europa i un dels primers països del món, proporcionalment al nombre d'habitants. I no tenim estructures d'estat propi o poques competències pel que fa a immigració. Les noves immigracions arriben del Marroc, de molts països sud-americans i centre-americans (Equador, Argentina, Colòmbia, Bolívia, Veneçuela, Perú, Uruguai, Paraguai, Brasil, Panamà, Hondures,...), de l'Àfrica subsahariana (Senegal, Nigèria, Gàmbia, Ghana, Costa d'Ivori, Mali, ...), del continent asiàtic (Xina, Pakistan, Filipines, Índia, Bangla Desh,...)... de fet, d'arreu del món, de tots els continents. Molts d'Europa (Romania, Polònia, Ucraïna,... i de països molt propers: Itàlia, França,...).
A Barcelona, avui s`hi parlen més de 250 llengües. A la majoria del país, el fenòmen és semblant. Tots vivim avui en un espai comú, Catalunya, de nou, immens gresol de llengües, cultures, tarannàs, valors, tradicions,...
I aquí tenim el repte: la història ens ensenya que fins avui Catalunya ha acabat integrant a una mateixa "casa comuna" tota la gent que ha vingut i s'ha quedata viure aquí, n'ha fet el seu país i el país dels seus fills. Com passa avui: el milió i mig de nous ciutadans, no nascuts a Catalunya, i que ara viuen i treballen aquí, han vingut, molt majoritàriament per quedar-se a Catalunya. És un fenòmen irreversible. La Catalunya de demà ja no serà mai més la Catalunya que van conèixer la gent d'abans: serà una nova Catalunya, barreja de tots els que hi vivim avui, aquest "melting pot" que hem estat històricament i que som de nou avui. Ens agradi més o ens agradi menys, la realitat és i serà aquesta.
El repte, doncs? hem de ser capaços de proposar als nouvinguts que siguin còmplices del "somni català": progrés econòmic i social, treballant perquè Catalunya pugui liderar el sud de la Unió Europea; fer de la convivència entre ciutadans d'origens tant diferents l'element bàsic de la cohesió social; igualtat d'oportunitats per a tots els que vivim en el mateix país; retrobant l'autoestima, l'orgull, de ser, tots, catalans i del que conjuntament podem aportar al món, avui tant interrelacionat,... En definitiva, reinventar -a la catalana- el "melting pot" de tota la nostra història.
