El tema del hijab una altra vegada ha sorgit en el debat politicosocial a Europa; tal i com es pot apreciar a França, a Bèlgica i a l'Estat espanyol, un debat confús en qual es barreja allò polític, religiós, cultural... El que pretenc amb aquest article és aportar una mica de llum en relació a aquest debat.
Seria necessari començar parlant de la dona musulmana; aquesta definició en si mateixa és molt àmplia, perquè una dona pakistanesa, marroquina, gambiana, tot i essent les tres musulmanes, no viuen la mateixa realitat ni sota les mateixes lleis. A Europa hi ha molta tendència a homogeneïtzar l'islam i penso que és un gran error simplificar tant la definició.
Una dona gambiana és gambiana abans de ser musulmana, de la mateixa manera que els passa a la marroquina o a la pakistanesa; la condició femenina al Marroc, a més, té molt poc a veure amb la pakistanesa. Les dones musulmanes es relacionen de maneres diferents segon la cultura i la civilització. Hem de partir d'aquesta base, si no, ens podrem equivocar. Tot i que es poden trobar trets comuns entre països relativament pròxims, el feminisme tunisià no és el mateix que l'algerià ni el marroquí, perquè les condicions de la dona són diferents en aquests tres països, les lleis no són les mateixes, la relació amb la modernitat no és la mateixa... i per descomptat hi ha l'islam com a religió, però la cultura no només està formada per la religió.
Com estem veient, el hijab últimament crea problemes a tot arreu, a França, a Bèlgica, a Espanya... És veritat que el tractament d'aquest problema difereix segon els països, tant si ens referim als països europeus com als arabomusulmans del sud del Mediterrani, ja que no es tracta la qüestió de la mateixa forma a Síria, a Egipte o a Tunísia. El hijab suposa un problema perquè mostra diverses coses: ben al contrari del que s'afirma, no es fa un pas enrere cap a la tradició; a tots els països àrabs existia el vel tradicional, però no pas el hijab. El hijab és un vel modern, d'ara, és a dir, una expressió de la voluntat d'introduir allò religiós en l'espai públic, i això és molt important, perquè expressa també una manifestació política d'allò religiós, una forma de reivindicació identitària. Evidentment això planteja problemes: quina identitat és aquesta? Per què surt ara? Per què a Europa?
No veig en cap moment la incompatibilitat entre la laïcitat i la llibertat religiosa. La laïcitat no ha estat mai un mitjà per limitar el drets, ni a Espanya ni en altres llocs. La laïcitat és una de les formes de fer conviure diverses religions en un mateix espai, perquè el contrari seria un estat de religió oficial, on per força les altres religions són marginades o agreujades en diferents mesures. L'estat laic hi és per vetllar per la convivència en l'espai públic.
