El 7 de setembre - ELECCIONS AL MARROC -



L'Istiqlal, membre de la coalició sortint, despenja 52 de les 325 seients en aquestes eleccions, avançant el Partit de la Justícia i del desenvolupament (PJD, islamista moderat). Donat abans del vencedor de les eleccions, el PJD, que aspirava a despenjar aproximadament 80 seients i presentava per primera vegada candidats en totes les circumscripcions, falla la seva obertura despenjant 46, contra 42 en l'assemblea sortint.

El gran perdedor d’aquestes eleccions, i la segona sorpresa de talla, és la Unió socialista de les forces populars (USFP, igualment membre de la coalició governamental sortint): no succeeix més que en cinquena posició, amb 38 seients, avançat pels centristes del Moviment Popular (41 seusseients), i de la Concentració nacional dels independents (RNI) amb 39.

aquestes eleccions han estat igualment marcat per una taxa d'abstenció rècord, la participació sent confirmada a 37%, sigui la més feble mai registrada.

El Marroc espera d'ara endavant el nomenament d'un Primer Ministre, d'aquí al 12 d'octubre, pel rei Mohammed VI, que té tota latitud per fer la seva tria. Entre els principals noms que circulen, es troba sobretot el de l'antic ministre delegat a l'Interior Fouad Ali el Himma, prop del rei i que havia renunciat del seu lloc el mes passat per presentar-se a diputat diputat, el ministre dels Transports Karim Ghellab i el de l'Allotjament Taoufiq Hejira o el mes probable el Sr. Abbass el fassi .

De tot això es destaca la poca participació del poble i es degut a la perduda d’esperança del poble en la vida política del país.

La dona musulmana entre la usurpació de drets i els estereotips

El títol del article ja resumeix molt be la problemàtica de la dona musulmana actual, una dona presonera entre dos mons, un mon interior, musulmà, en el qual se l’ha tret molts seus drets i a vegades tots els seus drets, i un mon exterior, no musulmà, en el qual esta representada per mols estereotips, cal destacar per excel·lència el de la dona oprimida.

Quant dins de la societat musulmana se l’ha confiscat tots els seus drets durant molts segles de la historia a fora del mon musulmà s’ha instrumentalitzat aquesta imatge “dona víctima” per justificar les teories mes dramàtiques, com la del xoc de les civilitzacions, de d’incompatibilitat de l’islam amb la modernitat, del mon civilitzat al mon barbar, del be i del mal..., segon aquesta visió masclista molt a la moda per cert ha impulsat al mon la idea de la salvació de la pobre dona fins a convertir-la a projectes d’estats, com l’exemple de la dona afgana o el projecte de la actualment el cas del projecte molt americà a l’orient mitja que “proposa” amb les reformes politiques radicals una revisió seria del estatut de la dona musulmana.

Es molt important saber com es mirant aquestes acusacions dins del mon musulmà, nomes es respon a tot això per al·legacions refusant categòricament i sempre des del sentiment mai des de la racionalitat, es contesta: que les dones musulmanes tenen tots els seus drets a l’islam i que totes aquestes “temptatives d’alliberació” de la dona promogudes per certs corrents, son no mes temptatives de desestabilització amb el objectiu de convertir la societat musulmana en una societat permissiva i amoral. Es d’imatge d’occident en els ulls de mols musulmans, aquesta mania que tenim els humans de reaccionar des de la nostra “reacció identitaria” obstaculitza tot intent de diàleg o de reforma. això ens fa també tancar els ulls sobre moltes transgressions en nom de la “de la preservació de la identitat musulmana”.

Arribant a quest nivell, ens hem de posar d’acord sobre un punt molt important, es indiscutible que hi ha una gran descriminalizació de les dones musulmanes, això es real, però hem de començar per diferenciar entre el fet cultural i la essència de la religió, entre un missatge espiritual i les seves diferents interpretacions: s’acusa ràpidament a l’islam com a religió de la descriminalizació de les dones i de la incentivació a la violència o l’aplicació de algunes tortures barbares...

Elm problema no ho posa realment el Alcorà però lo que s’ha fet amb el Alcorà durant els segles, lectures i interpretacions sexistes capa la dona, també en hem de posar d’acord sobre un punt: es molt fàcil trobar arguments alcorànics que inferioritzan la dona com en tots els texts religiosos com la Bíblia o el Torà, això passa quant pràcticament una lectura literal i estàtica que no te en compte la dinàmica de les èpoques de les relacions d’aquest textos.

Tot això ens ha de fer reflexionar sobre el tractament que es fa des de occident sobre aquest tema i que hem de saber abans, que la dona en occident si ha aconseguit algo es que perquè ho ha lluitat ella mateixa i partint des del context històric, religiós, social del moment concret...

EM VAIG CASAR AMB TU, LLIBERTAT

Jo tenia un palau

que albergava a les dones més belles del món:

àrabs,

bizantines,

turques

i kurdes.

En el meu palau havia joguines fabricades a París

i un exèrcit de gats de Damasc.

Era l'únic home de la història

sense fills, criats ni descendents.

Era el príncep de l'amor,

un dia viatjava per les pupil•les verdes

i altre per les pupil•les color mel.

Allí estaven el perfum negre, les primeres pluges

i les flors silvestres,

allí havia ulls

que nedaven com gavines per la meva circulació sanguínia,

allí havia llavis devoradors com petxines marines,

allí havia un peix viu sota l'aixella

i feia olor a mar,

allí havia uns pits que sonaven entorn de mi

com tambors africans.

Jo era el sant de les paraules,

el sheij de les vies místiques,

rentava amb música el rostre de les ciutats de pedra,

era l'observador, l'explorador

i el posseït pel foc etern de la poesia.

Com Moisès

vaig sembrar en les aigües del Mar Rojo,

vaig ser un Messies abans que arribés el cristianisme,

la mà de cada dona que tocava

es convertia en un lliri aquàtic.

Allí havia mil dones en la meva història,

però de totes les dones del món

només em vaig casar amb la llibertat.

Poema escrit per NIZAR QABBANI i traduït amb tota la innocència del mon al català per KARIM SABNI

Nizar Qabbani: diplomàtic sirià i un dels més cèlebres poetes àrabs contemporanis (1923-1998). És conegut principalment per una poesia de caràcter amorós i sexual i per l'ocupació d'una "tercera llengua" que, basada en el més impecable àrab literari, pretén capturar la vivesa i l'elasticitat del parla col•loquial de Síria. Nizar Qabbani va néixer al març de 1923 en una de les grans cases del vell Damasc, fill d'un pastisser. Va estudiar, després de la primària, en la Facultat Científica Nacional, escola bilingüe franco-àrab en la qual solien matricular-se els fills de la petita burgesia Damascena. Allí va ser alumne del poeta Jalil Mardam.

Transes - Nass El-Ghiwane els "Rolling Stones de l’Àfrica"

El realitzador americà Martin Scorsese ha reiterat, dimarts vespre, tota la seva admiració per a la pel·lícula marroquina "Angoixes", posada en escena per Ahmed Al-Maanouni i produïda per Izza Genini, presentant aquest llargmetratge en la secció "Cine Clàssic" al 60è Festival de Canes.
Aquesta pel·lícula, que traça l'itinerari geogràfic i cultural del grup Nass El-Ghiwane, "m'ha inspirat molt i la seva música m'ha obsessionat fins i tot", ha assenyalat Martin Scorsese, que era envoltat de realitzadors internacionals, en ocasió del llançament de la "World Cinema Foundation" (WCF) que es proposa de restaurar caps d'obra "negligits" del patrimoni cinematogràfic.

El realitzador americà, que s'ha dit molt feliç que "Transes" inaugura la WCF, ha subratllat que més enllà d'una pel·lícula de música, aquest llargmetratge "revela realment la universalitat cultural, un país i un contingut social".

"Durant la meva infantesa, he estat alimentat de pel·lícules vingudes del món sencer", ha dit, fent fixar-se que "ha descobert així l'Índia amb Satyajit Ray i d'altres països com Itàlia, Anglaterra i el Marroc a través del seu cinema".

jo personalment sempre he qualificat Nass El-Ghiwane els "Rolling Stones de l’Àfrica", no mes superen al llegendaris Rollins Stones amb que han fet tota una carrera musical plena de militància i lluita social quant al Marroc no es podia reivindicar cap dret i el que ho feia o anava a la presó o el mataven... son els primers que han cridat i amb veu alta per tot el poble no no mes el marroquí si no del Maghrebí reivindicant els drets i les llibertats.

PERQUÈ NO PODEN VOTAR ?

No se entén que entre tantes declaracions polítiques encara es vol posar el Dret a vot com tema per debatre, ja que tal com diu la declaració de drets humans, que es un dels drets fonamentals de les persones, ara que s’apropen les eleccions municipals, en el nostre país hi ha una part que se li nega aquest dret polític: el residents no comunitaris.

Escollir als que han de prendre les decisions polítiques, socials, econòmics i culturals de la societat on vivim es la base essencial de qualsevol societat democràtica, si vivim en una societat, treballem i paguem els nostres impostos tendirem que votar.

Però la realitat en el estat espanyol i a catalunya, no mes poden votar a les properes municipals el ciutadans comunitaris o ciutadans de tercers països amb els quals el estat espanyol tingui firmat acords de reciprocitat, es a dir si una persona de nacionalitat espanyola viu en un altre país on pot votar, llavors els ciutadans d’aquests països poden votar a espanya, com el cas de Argentina, Uruguai, Chile o Noruega.

Fora d’aquest acords queden molt milers de persones residents legals al estat espanyol fora, que no poden escollir els seus alcaldes o presentar-se per representar els seus municipis als ajuntaments, tota aquesta gent estan visquin aquí treballen, col·laborant al desenvolupament d’aquest país i que no poden participar en un dels esdeveniments mes importants de la vida política i social de les seves localitats: les eleccions.

Que passa amb altres països europeus?

Moltes reivindicacions pel dret a vot ha portat a les institucions europees i algunes tant importants com el parlament europeu i el consell europeu em moltes ocasions s’han pronunciat a favor del dret a vot, i això sol·licitant als estats membres de la unió que adaptin les seves legislacions per poder estendre aquest dret a tots els residents, independentment del seu origen o nacionalitat.

Entre aquest països hi ha que han fet cas a les reivindicacions raonables del parlament i el consell europeu com el cas de Suècia i Dinamarca que concedeixen el dreta vot a les eleccions locals als “estrangers” residents de 3 anys, i a Holanda als residents a partir de 5 anys i a Irlanda no mes desprès de 6 mesos de residència legal.

Que passaria si es concedeix el dret a vot?

Que mes 800.000 residents legals en tot el estat espanyol podrien exercir un participació política activa, i com això no existeix passa que alguns polítics utilitzen la immigració com clau electoral per aconseguir els vots de la dreta, i ho fan amb els seus discursos racistes vinculant la immigració amb la delinqüència o com els últims anys amb el terrorisme, i això no passaria evidentment si els eludits pugessin votar i decidir qui ha de parlar en nom del poble, seria tot lo contrari, trobaríem segurament molt polítics que s’han pronunciat últimament contra la immigració i vinculant-la amb terrorisme parlant de lo que aporta la immigració a la nostra societat i com col·labora en el desenvolupament d’aquest país

Finalment i com cada legislatura s’ha començat amb mal peu aquestes eleccions municipals. Tots els àrabs són potencialment yihadistes! igual que tots els bascos són potencialment etarres!. El discurs - d’en Mas i d'en Duran-generalista d’empastifar-ho tot, és dolent: primer és mentida i segon és de mala fe. Segur que no perd vots el que ho ha dit, ja que la majoria d’immigrants no poden votar a les eleccions municipals. Ho sabem tots i els que no ara ja ho saben, i es coneix que pot donar vots, especialment allà a on la immigració viu i conviu, que és en els pobles i en el treball, i no en les urbanitzacions de luxe, tot posant pólvora a la cohesió social.