JO SÓC UN DELS REIS DEL FI

Jo sóc un dels reis de la fi

Salto del meu cavall en l'últim hivern.

Sóc l'últim sospir de l'àrab.

No trec el cap sobre els terrats i no miro al meu al voltant

per si em veu aquí algú que em conegui i sàpiga que he polit el marbre de les paraules perquè la meva dona travessi descalça camps de llum.

No trec el cap per la nit per a no veure una lluna que il·luminava tots els secrets de Granada cos a cos.

No trec el cap per l'ombra per a no veure a algú portant el meu nom i corrent enrere meu: descarrega'm del teu nom i dóna'm la plata de l'àlber.

No miro cap a enrere per a no recordar que vaig passar per la terra.

No hi ha terra en aquesta terra des que el temps es va trencar entorn de mi, fragment a fragment.

No estava enamorat per a creure que les aigües eren miralls,

com els vaig dir als meus vells amics.

I no hi ha amor que intercedeixi per mi.

Des que he acceptat el pacte de pau no tinc present per a passar demà prop de la meva ahir.

Castella hissarà la seva corona sobre el minaret de Déu.

Escoltaré el soroll de les claus en la porta de la nostra edat d'or.

Adéu a la nostra història.

Seré jo qui tancarà l'última porta del cel?

Jo sóc l'últim sospir de l'àrab.

Vui compartir amb tots vosaltres aquesta poesia de Mahmud Darwich,es una obra d'art perquè parla de la decadència de tota una cultura, al mateix temps el orgull del poble àrab i per mes gran que sigui una cultura com la àrab es molt semblant a la catalana sobre tot si torneu a llegir aquest tros de la poesia :

“Des que he acceptat el pacte de pau no tinc present per a passar demà prop de la meva ahir”

Sense passat no hi ha futur i no com diuen algun no s’ha de remoure el passat i mirar al futur ...