dissabte, 16 de setembre de 2017

EL HIJAB UNA HISTÈRIA POLÍTICA


Una de les característiques més conegudes de la identitat occidental és l'assimilació cultural, l’objectiu de la qual és representar occident com una nació homogènia. Això no obstant, avui en dia ens trobem amb un món més global més divers; amb un munt de tribus urbanes a les nostres cuitats, barreja de cultures als nostres barris i, sobretot, amb  molta diversitat en la vestimenta. Tot això qüestiona aquest vell concepte de homogenietat
Davant d’aquesta situació podem observar com els partidaris de l'assimilació “identitària poques vegades s'havien dirigit a les dones com ho fan ara. I això em du a preguntar-me, per què es converteixen en objecte de tanta atenció? Per què els polítics europeus notòriament reticents a aprovar lleis sobre la violència domèstica, l'assetjament sexual i la igualtat de remuneració, i que resisteixen activament l'aplicació de les lleis sobre la paritat política, estan tan preocupats per la situació de la dona en el context de l'Islam? 
Si tenim en consideració que la dreta, i especialment l'extrema dreta, associen el seu rebuig a l'Islam amb el racisme contra els africans del nord fent-se ressò de la teoria del xoc de civilitzacions en una perspectiva d'identitat, ens és molt fàcil deduir que la roba de les dones musulmanes és veu com un tret molt més clar de la seva identitat religiosa que no pas la dels homes musulmans. Heus aquí, doncs, les campayes racistes islamofòbiques de la dreta i extrema dreta que utilitzen sense embuts la imatge de la dona musulmana per aconseguir vots racistes. 
El fet que dins d’algunes societats musulmanes s’hagin confiscat durant segles els drets de les dones; ha comportat que ara, fora del mon musulmà, s’hagiinstrumentalitzat aquesta imatge de “dona víctima” per justificar les teories més dramàtiques com la del xoc de civilitzacions, la de la incompatibilitat de l’Islam amb la modernitat o la d’un món occidental civilitzat en front d’un món barbar musulmà. I amb aquest discursislamofòbic s’ha anat imposanarreu del món la idea de la salvació de la pobre dona amb vel.
Tot plegat s’emmarca com una "missió civilitzadora",intentant convertir la prohibició d’un simbol indentitari religiós en una “mesura d'assimilació". Una situació completament inacceptable ja que suposa, en ple segle XXI, retornar al model de pensament colonial
Tanmateix hi ha partits més subtils, com PxC, el PP o Ciutadans, que pretenen emmascarar aquest mateix plantejament racista darrere d'una defensa de la laïcitat. Això no obstant, voler prohibir a les dones utilitzar el vel sí que és un atac a la laïcitat ja que equival, de fet, a impedir una pràctica religiosa, mentre que la laïcitat precisament pretén garantir la llibertat religiosa. Així doncs, l'argument de la laïcitat no és res més que un racisme que no s'atreveix a dir el seu nom.
I encara ens podem trobar també amb cert feminisme que argumenta que les dones que porten el vel assimilen voluntàriament la dominació masculina i que, per tant, se les ha d’alliberar malgrat, si cal, la seva voluntat. Però aquest seria un feminisme tirànic que pot assimilar les pitjors pràctiques patriarcals, com els casos del règimstalibà o d’Aràbia Saudita on s’obliga les dones a vestir el burka.
Aquesta obsessió occidental envers el hijab no deixa de ser, doncs, una "histèria política"; retòrica plena d’ira, amenaces i lleis punitives adreçades a la roba de les dones musulmanes.  
Tanmateix, totes aquestes dones porten el vel com a símbol de repressió? Totes aquestes dones no tenen la capacitat de poder decidir sobre la seva forma de vestir? Totes les dones que porten vel, són submises? I submises a qui, al marit? A l’Islam? n moltes preguntes quenomés provoquen que els homes ens qüestionem sobre la llibertat de les donesUna llibertat, que no està de més recordar-ho, han aconseguit encapçalant elles mateixes les lluites d’emancipació de cada moment històric concret. Però, per més que els homes treiem o posem més roba a les dones, no les podrem alliberar mai del dominipatriarcal que exercim continuadament damunt seu si no comencem a canviar nosaltres mateixos.
L’única forma, al meu entendre, per poder entomaraquest debat seriosament i amb objectivitat és considerar el vel o hijab com una peça de roba que porta una més de les tribus urbanes que poblen els nostres barris, sense cap s consideració. La resta és anar a buscar-li, molt intencionadament, tres peus al gat.