dimecres, 10 de novembre de 2010

País de pas... la nostra historia.


despres de sentir moltes barbaritats els ultims mesos relacionats amb tema immigració m'he posat a fer a una breu reflexió a l'entorn de la immigració i de la nostra història. es per refrescar la momória de gent com el anglada, la sanchez camacho ... entre molts altres.

El nostre, és un poble gresol de races, ètnies i pobles diferents, al llarg de tota la nostra història: entre invasions i fluxos migratoris, a l'antigor, Catalunya ha estat poblada per íbers, fenicis, cartaginesos, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus, francs,... etc. Tothom hi ha deixat petjada, arrels,... (culturals, lingüístiques, d'organització social, de valors, musicals, artesanals,...) segons els temps que han estat a Catalunya. El nostre país s'ha anat modelant amb l'arribada de cada nova migració, s'ha produït el que avui en podem dir mestissatge, i ha anat forjant els catalans d'avui.


En els últims segles, les onades migratòries han continuat: durant els segles XVI i XVII, una arribada important d'occitans i francesos, ajuda a recuperar demogràficament un país molt devastat per pestes i epidèmies. En motiu de l'exposició universal de Barcelona (1888), van venir molts aragonesos. Entre 1920 i 1930, es produeix una onada de ciutadans aragonesos, murcians, andalusos i castellans.
Però el segon flux migratori més important de tota la nostra història (el primer és l'actual), es produeix entre els anys 1960-1980, gent que venia bàsicament d'Andalusia i Extremadura; però també de Galícia i de Múrcia; també de Castella, encara que menys, aquesta vegada. Són els que el mestre l'enyorat Paco Candel anomena (ell mateix en forma part), "els altres catalans", no pas en el sentit de "diferència", sinó en el sentit que avui donem a l'expressió "nous catalans".

Durant els darrers deu o dotze anys, i avui encara, es produeix -com deia a l'inici- el flux migratori més gran de tota la nostra història.
Som el primer país d'acollida d'Europa i un dels primers països del món, proporcionalment al nombre d'habitants. I no tenim estructures d'estat propi o poques competències pel que fa a immigració.
Les noves immigracions arriben del Marroc, de molts països sud-americans i centre-americans (Equador, Argentina, Colòmbia, Bolívia, Veneçuela, Perú, Uruguai, Paraguai, Brasil, Panamà, Hondures,...), de l'Àfrica subsahariana (Senegal, Nigèria, Gàmbia, Ghana, Costa d'Ivori, Mali, ...), del continent asiàtic (Xina, Pakistan, Filipines, Índia, Bangla Desh,...)... de fet, d'arreu del món, de tots els continents. Molts d'Europa (Romania, Polònia, Ucraïna,... i de països molt propers: Itàlia, França,...).
A Barcelona, avui s`hi parlen més de 250 llengües. A la majoria del país, el fenòmen és semblant. Tots vivim avui en un espai comú, Catalunya, de nou, immens gresol de llengües, cultures, tarannàs, valors, tradicions,...



I aquí tenim el repte: la història ens ensenya que fins avui Catalunya ha acabat integrant a una mateixa "casa comuna" tota la gent que ha vingut i s'ha quedata viure aquí, n'ha fet el seu país i el país dels seus fills. Com passa avui: el milió i mig de nous ciutadans, no nascuts a Catalunya, i que ara viuen i treballen aquí, han vingut, molt majoritàriament per quedar-se a Catalunya. És un fenòmen irreversible. La Catalunya de demà ja no serà mai més la Catalunya que van conèixer la gent d'abans: serà una nova Catalunya, barreja de tots els que hi vivim avui, aquest "melting pot" que hem estat històricament i que som de nou avui. Ens agradi més o ens agradi menys, la realitat és i serà aquesta.
El repte, doncs? hem de ser capaços de proposar als nouvinguts que siguin còmplices del "somni català": progrés econòmic i social, treballant perquè Catalunya pugui liderar el sud de la Unió Europea; fer de la convivència entre ciutadans d'origens tant diferents l'element bàsic de la cohesió social; igualtat d'oportunitats per a tots els que vivim en el mateix país; retrobant l'autoestima, l'orgull, de ser, tots, catalans i del que conjuntament podem aportar al món, avui tant interrelacionat,... En definitiva, reinventar -a la catalana- el "melting pot" de tota la nostra història.

divendres, 7 de maig de 2010

El Hijab



El tema del hijab una altra vegada ha sorgit en el debat politicosocial a Europa; tal i com es pot apreciar a França, a Bèlgica i a l'Estat espanyol, un debat confús en qual es barreja allò polític, religiós, cultural... El que pretenc amb aquest article és aportar una mica de llum en relació a aquest debat.
Seria necessari començar parlant de la dona musulmana; aquesta definició en si mateixa és molt àmplia, perquè una dona pakistanesa, marroquina, gambiana, tot i essent les tres musulmanes, no viuen la mateixa realitat ni sota les mateixes lleis. A Europa hi ha molta tendència a homogeneïtzar l'islam i penso que és un gran error simplificar tant la definició.
Una dona gambiana és gambiana abans de ser musulmana, de la mateixa manera que els passa a la marroquina o a la pakistanesa; la condició femenina al Marroc, a més, té molt poc a veure amb la pakistanesa. Les dones musulmanes es relacionen de maneres diferents segon la cultura i la civilització. Hem de partir d'aquesta base, si no, ens podrem equivocar. Tot i que es poden trobar trets comuns entre països relativament pròxims, el feminisme tunisià no és el mateix que l'algerià ni el marroquí, perquè les condicions de la dona són diferents en aquests tres països, les lleis no són les mateixes, la relació amb la modernitat no és la mateixa... i per descomptat hi ha l'islam com a religió, però la cultura no només està formada per la religió.
Com estem veient, el hijab últimament crea problemes a tot arreu, a França, a Bèlgica, a Espanya... És veritat que el tractament d'aquest problema difereix segon els països, tant si ens referim als països europeus com als arabomusulmans del sud del Mediterrani, ja que no es tracta la qüestió de la mateixa forma a Síria, a Egipte o a Tunísia. El hijab suposa un problema perquè mostra diverses coses: ben al contrari del que s'afirma, no es fa un pas enrere cap a la tradició; a tots els països àrabs existia el vel tradicional, però no pas el hijab. El hijab és un vel modern, d'ara, és a dir, una expressió de la voluntat d'introduir allò religiós en l'espai públic, i això és molt important, perquè expressa també una manifestació política d'allò religiós, una forma de reivindicació identitària. Evidentment això planteja problemes: quina identitat és aquesta? Per què surt ara? Per què a Europa?
No veig en cap moment la incompatibilitat entre la laïcitat i la llibertat religiosa. La laïcitat no ha estat mai un mitjà per limitar el drets, ni a Espanya ni en altres llocs. La laïcitat és una de les formes de fer conviure diverses religions en un mateix espai, perquè el contrari seria un estat de religió oficial, on per força les altres religions són marginades o agreujades en diferents mesures. L'estat laic hi és per vetllar per la convivència en l'espai públic.