dilluns, 10 de juny de 2013

Els sindicats : la ultima línia de defensa del estat del benestar.


Escric aquest article després de donar-li moltes voltes a la situació actual d’aquest país, i “les reaccions” del conjunt de la població .. que no fem res al respecte, o al menys res que pugui canviar aquesta situació dramàtica...  i com sempre crec que els únics que poden ser el motor d’una reivindicació real i activa, o millor dit, el motor d’una revolució son els sindicats, la ultima línia de defensa del estat del benestar.

D’aquí la meva reflecció sobre les actuacions dels sindicats els últims anys, centenars de manifestacions, concentracions, mobilitzacions i unes quantes vagues Generals... per igualment cada divendres amb tota la impunitat del mon, el consell de ministres fa i desfà lo que li surt dels pebrots, sense cap mirament per ningú... la historia es molt simple, ni ens respecten ni ens tenen por tampoc :
- El respecte s’ho estan carregant a base  de manipular la opinió publica amb tot el potencial mediàtic que ten, i que ni els sindicats ni la classe treballadora en tenim, i fan creure que som els dolents de la pel·lícula.
- La por tampoc ens tenen perquè resistim i nomes fem això.. resistir i aguantar la tempesta... i es trist que no tenen por de milions de treballadors i es riuen de nosaltres.

Cada dia sentim: el cas Barcenas, el cas Gurtel, camps, el casament de la filla de Aznar, les pensions del banquers, les estafes dels bancs a la gent, el desnonaments, etc... però cap persona d’aquestes esta a la presó i es indignant, i lo mes greu es que ho estem normalitzan, mirem les noticies i es una cosa molt normal ens han estafat milers de milions i segons després, ens diuen que ens retallen de la educació de la sanitat, serveis socials, jubilacions ... i com si no passa res.

Aquesta actitud de normalitzar aquestes situacions, es molt perillosa, no ens posem ni un segon a pensar que ens estan manipulen de mala manera.

Aquí la feina sindical, deixar-se de batalletes entre ells, i centrar-se en lluitar contra el enemic, el enemic es el govern, que nomes treballa els interessos d’uns pocs a costa del malestar de tota la població. La lluita comença per fer veure a la gent que un país com aquest no pot aguantar un atur del 27% i que surti el president del govern a dir: que estem en el bon camí... entre altres estupideses que ens diuen cada dia.
Si ens cal estar al carrer cada dia ho hem de fer, si som 4 gats demà serem 5 i 6 i 1000 i cada vegada mes..
Nosaltres som molts i ells pocs ens han de tenir por, els hem de fer por, hem de ser mes radicals, i d’aquí la meva reivindicació al sindicats que siguin mes radicals entenen que radical etimològicament prové del llatí radix – “arrels” o de base, un sindicalisme de base que esta mes al carrer, que mou masses i que no nomes visqui del seu passat, que es brillant,  sinó que faci perquè la classe treballadora tingui un futur brillant.