Escric aquest article després de donar-li moltes voltes a la situació
actual d’aquest país, i “les reaccions” del conjunt de la població .. que no fem
res al respecte, o al menys res que pugui canviar aquesta situació dramàtica...
i com sempre crec que els únics que
poden ser el motor d’una reivindicació real i activa, o millor dit, el motor d’una
revolució son els sindicats, la ultima línia de defensa del estat del benestar.
D’aquí la meva reflecció sobre les actuacions dels sindicats els últims
anys, centenars de manifestacions, concentracions, mobilitzacions i unes
quantes vagues Generals... per igualment cada divendres amb tota la impunitat
del mon, el consell de ministres fa i desfà lo que li surt dels pebrots, sense
cap mirament per ningú... la historia es molt simple, ni ens respecten ni ens
tenen por tampoc :
- El respecte s’ho estan carregant a base de manipular la opinió publica amb tot el potencial
mediàtic que ten, i que ni els sindicats ni la classe treballadora en tenim, i
fan creure que som els dolents de la pel·lícula.
- La por tampoc ens tenen perquè resistim i nomes fem això.. resistir i
aguantar la tempesta... i es trist que no tenen por de milions de treballadors
i es riuen de nosaltres.
Cada dia sentim: el cas Barcenas, el cas Gurtel, camps, el casament de
la filla de Aznar, les pensions del banquers, les estafes dels bancs a la gent,
el desnonaments, etc... però cap persona d’aquestes esta a la presó i es
indignant, i lo mes greu es que ho estem normalitzan, mirem les noticies i es
una cosa molt normal ens han estafat milers de milions i segons després, ens
diuen que ens retallen de la educació de la sanitat, serveis socials, jubilacions
... i com si no passa res.
Aquesta actitud de normalitzar aquestes situacions, es molt perillosa,
no ens posem ni un segon a pensar que ens estan manipulen de mala manera.
Aquí la feina sindical, deixar-se de batalletes entre ells, i
centrar-se en lluitar contra el enemic, el enemic es el govern, que nomes
treballa els interessos d’uns pocs a costa del malestar de tota la població. La
lluita comença per fer veure a la gent que un país com aquest no pot aguantar
un atur del 27% i que surti el president del govern a dir: que estem en el bon
camí... entre altres estupideses que ens diuen cada dia.
Si ens cal estar al carrer cada dia ho hem de fer, si som 4 gats demà
serem 5 i 6 i 1000 i cada vegada mes..
Nosaltres som molts i ells pocs ens han de tenir por, els hem de fer
por, hem de ser mes radicals, i d’aquí la meva reivindicació al sindicats que
siguin mes radicals entenen que radical etimològicament prové del llatí radix – “arrels” o de base, un
sindicalisme de base que esta mes al carrer, que mou masses i que no nomes
visqui del seu passat, que es brillant,
sinó que faci perquè la classe treballadora tingui un futur brillant.