dimecres, 20 de juny de 2007

La dona musulmana entre la usurpació de drets i els estereotips



El títol del article ja resumeix molt be la problemàtica de la dona musulmana actual, una dona presonera entre dos mons, un mon interior, musulmà, en el qual se l’ha tret molts seus drets i a vegades tots els seus drets, i un mon exterior, no musulmà, en el qual esta representada per mols estereotips, cal destacar per excel·lència el de la dona oprimida.

Quant dins de la societat musulmana se l’ha confiscat tots els seus drets durant molts segles de la historia a fora del mon musulmà s’ha instrumentalitzat aquesta imatge “dona víctima” per justificar les teories mes dramàtiques, com la del xoc de les civilitzacions, de d’incompatibilitat de l’islam amb la modernitat, del mon civilitzat al mon barbar, del be i del mal..., segon aquesta visió masclista molt a la moda per cert ha impulsat al mon la idea de la salvació de la pobre dona fins a convertir-la a projectes d’estats, com l’exemple de la dona afgana o el projecte de la actualment el cas del projecte molt americà a l’orient mitja que “proposa” amb les reformes politiques radicals una revisió seria del estatut de la dona musulmana.

Es molt important saber com es mirant aquestes acusacions dins del mon musulmà, nomes es respon a tot això per al·legacions refusant categòricament i sempre des del sentiment mai des de la racionalitat, es contesta: que les dones musulmanes tenen tots els seus drets a l’islam i que totes aquestes “temptatives d’alliberació” de la dona promogudes per certs corrents, son no mes temptatives de desestabilització amb el objectiu de convertir la societat musulmana en una societat permissiva i amoral. Es d’imatge d’occident en els ulls de mols musulmans, aquesta mania que tenim els humans de reaccionar des de la nostra “reacció identitaria” obstaculitza tot intent de diàleg o de reforma. això ens fa també tancar els ulls sobre moltes transgressions en nom de la “de la preservació de la identitat musulmana”.

Arribant a quest nivell, ens hem de posar d’acord sobre un punt molt important, es indiscutible que hi ha una gran descriminalizació de les dones musulmanes, això es real, però hem de començar per diferenciar entre el fet cultural i la essència de la religió, entre un missatge espiritual i les seves diferents interpretacions: s’acusa ràpidament a l’islam com a religió de la descriminalizació de les dones i de la incentivació a la violència o l’aplicació de algunes tortures barbares...

Elm problema no ho posa realment el Alcorà però lo que s’ha fet amb el Alcorà durant els segles, lectures i interpretacions sexistes capa la dona, també en hem de posar d’acord sobre un punt: es molt fàcil trobar arguments alcorànics que inferioritzan la dona com en tots els texts religiosos com la Bíblia o el Torà, això passa quant pràcticament una lectura literal i estàtica que no te en compte la dinàmica de les èpoques de les relacions d’aquest textos.

Tot això ens ha de fer reflexionar sobre el tractament que es fa des de occident sobre aquest tema i que hem de saber abans, que la dona en occident si ha aconseguit algo es que perquè ho ha lluitat ella mateixa i partint des del context històric, religiós, social del moment concret...

dilluns, 4 de juny de 2007

EM VAIG CASAR AMB TU, LLIBERTAT


Jo tenia un palau

que albergava a les dones més belles del món:

àrabs,

bizantines,

turques

i kurdes.

En el meu palau havia joguines fabricades a París

i un exèrcit de gats de Damasc.

Era l'únic home de la història

sense fills, criats ni descendents.

Era el príncep de l'amor,

un dia viatjava per les pupil•les verdes

i altre per les pupil•les color mel.

Allí estaven el perfum negre, les primeres pluges

i les flors silvestres,

allí havia ulls

que nedaven com gavines per la meva circulació sanguínia,

allí havia llavis devoradors com petxines marines,

allí havia un peix viu sota l'aixella

i feia olor a mar,

allí havia uns pits que sonaven entorn de mi

com tambors africans.

Jo era el sant de les paraules,

el sheij de les vies místiques,

rentava amb música el rostre de les ciutats de pedra,

era l'observador, l'explorador

i el posseït pel foc etern de la poesia.

Com Moisès

vaig sembrar en les aigües del Mar Rojo,

vaig ser un Messies abans que arribés el cristianisme,

la mà de cada dona que tocava

es convertia en un lliri aquàtic.

Allí havia mil dones en la meva història,

però de totes les dones del món

només em vaig casar amb la llibertat.

Poema escrit per NIZAR QABBANI i traduït amb tota la innocència del mon al català per KARIM SABNI

Nizar Qabbani: diplomàtic sirià i un dels més cèlebres poetes àrabs contemporanis (1923-1998). És conegut principalment per una poesia de caràcter amorós i sexual i per l'ocupació d'una "tercera llengua" que, basada en el més impecable àrab literari, pretén capturar la vivesa i l'elasticitat del parla col•loquial de Síria. Nizar Qabbani va néixer al març de 1923 en una de les grans cases del vell Damasc, fill d'un pastisser. Va estudiar, després de la primària, en la Facultat Científica
Nacional, escola bilingüe franco-àrab en la qual solien matricular-se els fills de la petita burgesia Damascena. Allí va ser alumne del poeta Jalil Mardam.