REVOLUCIÓ FARAÒNICA !

Aquesta imatge diu molt de lo que esta passant ara mateix a Egipte.. ara porto uns dies escoltant per la tele per les tertúlies de la radio.. barbaritats .. lo que no arribo a entendre son dos coses :

• La primera es, si volem un mon àrab democràtic (un tema que preocupa molt a occident) perquè tenim por de que si es fan eleccions democràtiques a Egipte o a Tunísia.. trobar-nos al poder algun partit islamista... fins ara no han tingut mai cap oportunitat en cap país, tot lo contrari, d’entrada se els ha taxat de integrisme de radicalisme de tortura a la dona ... però si el poble vol que el governin islamistes ? hi creiem en la democràcia? I nomes en la democràcia a favor dels interessos ?

• La segona es el desprestigi i el insult a la inteligencia de dona musulmana "revolucionaria" afegeix-ho aquesta etiqueta perquè es certa, ara s'ha insultat molt a la intel·ligència de la dona musulmana, se l'ha taxat de moltes coses .. però un altre vegada mes, ens mostra que no es aixis ... que ella també,es el canvi.

Ara torno a la foto,

La "comunitat internacional" està aterroritzada pel gir dels esdeveniments. Pres per sorpresa, EUA ha estat un espectador durant les últimes setmanes, quan la gent va sortir als carrers de Tunísia i Egipte. Washington entén molt bé que els esdeveniments d'Egipte tindran conseqüències de llarg abast en altres països de la regió.

Els nord-americans i els europeus ara estan instant a Mubarak al fet que refrene l'ús de la violència contra els manifestants desarmats i al fet que treballi per crear les condicions per a unes eleccions lliures i justes. EUA li va dir a Mubarak el dissabte que no era suficient "tornar a barrejar les cartes" amb una remodelació del govern, i ho va pressionar perquè realitzi una "veritable reforma".

"El Govern egipci no pot tornar a barrejar les cartes i després seguir en les seves ",

ARA La veritable "preocupació" a Washington, Londres, París i Berlín és que els imperialistes s'enfronten a un col·lapse catastròfic de totes les seves estratègies per controlar l'Orient Mitjà i els seus enormes recursos.

El "paper equilibrat" i el "plantejament moderat" de Hosni Mubarak, va consistir en el suport descarat de les polítiques dels imperialistes. Per això era un aliat inestimable dels EUA i Israel. Per això estan desesperats per mantenir-ho. Però ja han fracassat. Cap força a la Terra pot salvar-ho ara.

El any que vaig anar a Egipte ho vaig tindre molt clar , els que han aixecat les piràmides els temples Karnak ... tot un imperi qualsevol dia tornaran a canviar el mon, i espero no equivocar-me. Visca la revolució !!

PD: la foto diu amb árab , la ultima hora del govern Mobarak – Sortida

LA MEVA OPINIÓ SOBRE LA REFORMA DE PENSIONS

Al meu entendre no se si la reforma del sistema de pensions ha tingut en compte els aspectes següents?:

El treballador que hagi cotitzat 40 anys o 38,5 anys hauria de tenir dret a la pensió al cent per cent de forma immediata independentment de la seva edat ?

Així podia succeir que un treballat amb 60 anys podria haver cotitzat 40 anys i tenir dret al fet que es jubilés immediatament, això hauria de ser un dret aixo crec jo.

Aspectes a tenir en compte:

SERVEI MILITAR.
Ara no succeeix això però què ocorre amb aquells joves que durant quinze mesos van ser obligats a anar al servei militar i parem durant aquest temps la cotització?.
Crec que l'estat s'ha de fer càrrec d'aquest temps. Calcular el que cadascuns cobrava en aquell temps i sigui assumida per l'estat.

MESTRESSES DE CASA I PERÍODE DE GESTACIÓ

Les mestresses de casa realitzen un important funció laboral en el sistema econòmic. Al meu entendre s'hauria d'arbitrar un sistema pel qual les mestresses de casa també poguessin cotitzar i cobrar per la feina feta .

Segurament no s'aconseguiria l'òptima però s'hauria d'iniciar aquest procés. Així mateix s'hauria de tenir en compte el període de gestació i criança dels nens la labor dels quals històricament ha recaigut en mestresses de casa que en molts casos han hagut de deixar la seva ocupació per a aquesta labor. Molts diuen que aquesta feina ara la fen homes i dones pero no ens enganyem la que es sacrifica sempre es la dona, aixo es evident..

PENSIÓ DE VIDUÏTAT
Es dóna la circumstància en l'actualitzeu que en molts matrimoni en els quals el marit, recentment jubilat o amb jubilació anticipada, i gaudint d'una mensualitat sanejada, mor i la vídua, mestressa de casa, queda en la més sagnant de les misèries amb hipoteques a les quals fer front i fills a carrec.. !!.
No es podria passar a les vídues aquest dret adquirit pel seu marit íntegrament, sempre que la vídua no treballés o l'assignació mensual de la qual fos molt inferior.?

Segur que hi molts mes aspectes que es poden parlar per aixo deixo aquest article o podem dir refleccions obertes...

País de pas... la nostra historia.

despres de sentir moltes barbaritats els ultims mesos relacionats amb tema immigració m'he posat a fer a una breu reflexió a l'entorn de la immigració i de la nostra història. es per refrescar la momória de gent com el anglada, la sanchez camacho ... entre molts altres.

El nostre, és un poble gresol de races, ètnies i pobles diferents, al llarg de tota la nostra història: entre invasions i fluxos migratoris, a l'antigor, Catalunya ha estat poblada per íbers, fenicis, cartaginesos, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus, francs,... etc. Tothom hi ha deixat petjada, arrels,... (culturals, lingüístiques, d'organització social, de valors, musicals, artesanals,...) segons els temps que han estat a Catalunya. El nostre país s'ha anat modelant amb l'arribada de cada nova migració, s'ha produït el que avui en podem dir mestissatge, i ha anat forjant els catalans d'avui.


En els últims segles, les onades migratòries han continuat: durant els segles XVI i XVII, una arribada important d'occitans i francesos, ajuda a recuperar demogràficament un país molt devastat per pestes i epidèmies. En motiu de l'exposició universal de Barcelona (1888), van venir molts aragonesos. Entre 1920 i 1930, es produeix una onada de ciutadans aragonesos, murcians, andalusos i castellans.
Però el segon flux migratori més important de tota la nostra història (el primer és l'actual), es produeix entre els anys 1960-1980, gent que venia bàsicament d'Andalusia i Extremadura; però també de Galícia i de Múrcia; també de Castella, encara que menys, aquesta vegada. Són els que el mestre l'enyorat Paco Candel anomena (ell mateix en forma part), "els altres catalans", no pas en el sentit de "diferència", sinó en el sentit que avui donem a l'expressió "nous catalans".

Durant els darrers deu o dotze anys, i avui encara, es produeix -com deia a l'inici- el flux migratori més gran de tota la nostra història.
Som el primer país d'acollida d'Europa i un dels primers països del món, proporcionalment al nombre d'habitants. I no tenim estructures d'estat propi o poques competències pel que fa a immigració.
Les noves immigracions arriben del Marroc, de molts països sud-americans i centre-americans (Equador, Argentina, Colòmbia, Bolívia, Veneçuela, Perú, Uruguai, Paraguai, Brasil, Panamà, Hondures,...), de l'Àfrica subsahariana (Senegal, Nigèria, Gàmbia, Ghana, Costa d'Ivori, Mali, ...), del continent asiàtic (Xina, Pakistan, Filipines, Índia, Bangla Desh,...)... de fet, d'arreu del món, de tots els continents. Molts d'Europa (Romania, Polònia, Ucraïna,... i de països molt propers: Itàlia, França,...).
A Barcelona, avui s`hi parlen més de 250 llengües. A la majoria del país, el fenòmen és semblant. Tots vivim avui en un espai comú, Catalunya, de nou, immens gresol de llengües, cultures, tarannàs, valors, tradicions,...



I aquí tenim el repte: la història ens ensenya que fins avui Catalunya ha acabat integrant a una mateixa "casa comuna" tota la gent que ha vingut i s'ha quedata viure aquí, n'ha fet el seu país i el país dels seus fills. Com passa avui: el milió i mig de nous ciutadans, no nascuts a Catalunya, i que ara viuen i treballen aquí, han vingut, molt majoritàriament per quedar-se a Catalunya. És un fenòmen irreversible. La Catalunya de demà ja no serà mai més la Catalunya que van conèixer la gent d'abans: serà una nova Catalunya, barreja de tots els que hi vivim avui, aquest "melting pot" que hem estat històricament i que som de nou avui. Ens agradi més o ens agradi menys, la realitat és i serà aquesta.
El repte, doncs? hem de ser capaços de proposar als nouvinguts que siguin còmplices del "somni català": progrés econòmic i social, treballant perquè Catalunya pugui liderar el sud de la Unió Europea; fer de la convivència entre ciutadans d'origens tant diferents l'element bàsic de la cohesió social; igualtat d'oportunitats per a tots els que vivim en el mateix país; retrobant l'autoestima, l'orgull, de ser, tots, catalans i del que conjuntament podem aportar al món, avui tant interrelacionat,... En definitiva, reinventar -a la catalana- el "melting pot" de tota la nostra història.

El Hijab

El tema del hijab una altra vegada ha sorgit en el debat politicosocial a Europa; tal i com es pot apreciar a França, a Bèlgica i a l'Estat espanyol, un debat confús en qual es barreja allò polític, religiós, cultural... El que pretenc amb aquest article és aportar una mica de llum en relació a aquest debat.

Seria necessari començar parlant de la dona musulmana; aquesta definició en si mateixa és molt àmplia, perquè una dona pakistanesa, marroquina, gambiana, tot i essent les tres musulmanes, no viuen la mateixa realitat ni sota les mateixes lleis. A Europa hi ha molta tendència a homogeneïtzar l'islam i penso que és un gran error simplificar tant la definició.

Una dona gambiana és gambiana abans de ser musulmana, de la mateixa manera que els passa a la marroquina o a la pakistanesa; la condició femenina al Marroc, a més, té molt poc a veure amb la pakistanesa. Les dones musulmanes es relacionen de maneres diferents segon la cultura i la civilització. Hem de partir d'aquesta base, si no, ens podrem equivocar. Tot i que es poden trobar trets comuns entre països relativament pròxims, el feminisme tunisià no és el mateix que l'algerià ni el marroquí, perquè les condicions de la dona són diferents en aquests tres països, les lleis no són les mateixes, la relació amb la modernitat no és la mateixa... i per descomptat hi ha l'islam com a religió, però la cultura no només està formada per la religió.

Com estem veient, el hijab últimament crea problemes a tot arreu, a França, a Bèlgica, a Espanya... És veritat que el tractament d'aquest problema difereix segon els països, tant si ens referim als països europeus com als arabomusulmans del sud del Mediterrani, ja que no es tracta la qüestió de la mateixa forma a Síria, a Egipte o a Tunísia. El hijab suposa un problema perquè mostra diverses coses: ben al contrari del que s'afirma, no es fa un pas enrere cap a la tradició; a tots els països àrabs existia el vel tradicional, però no pas el hijab. El hijab és un vel modern, d'ara, és a dir, una expressió de la voluntat d'introduir allò religiós en l'espai públic, i això és molt important, perquè expressa també una manifestació política d'allò religiós, una forma de reivindicació identitària. Evidentment això planteja problemes: quina identitat és aquesta? Per què surt ara? Per què a Europa?

No veig en cap moment la incompatibilitat entre la laïcitat i la llibertat religiosa. La laïcitat no ha estat mai un mitjà per limitar el drets, ni a Espanya ni en altres llocs. La laïcitat és una de les formes de fer conviure diverses religions en un mateix espai, perquè el contrari seria un estat de religió oficial, on per força les altres religions són marginades o agreujades en diferents mesures. L'estat laic hi és per vetllar per la convivència en l'espai públic.

Tetuán acull el Festival Internacional del Cinema Mediterrani

El 30 de Març va començar la XV edició del Festival internacional del cinema mediterrani de Tetuán, un acte cultural que certifica la identitat cultural Tetouaní en el mediterrani, en la qual competeixen 34 pel·lícules fins al pròxim 4 d'abril. A l'intervenir durant la cerimònia d'obertura del festival, el president de la Fundació del festival, Nabil Benabdallah va subratllar que la XV edició del festival internacional del cinema mediterrani de Tetuán ofereix un programa ric que comprèn projeccions cinematogràfiques d'alt nivell, taules rodones, trobades i debats... Aquest festival s'ha convertit en una cita anual del sector, tenint en compte de la seva distingida posició entre els festivals cinematogràfics nacionals, mediterranis i internacionals, va dir, abans de precisar que l'edició d'aquest any està marcada per la participació d'imminents personalitats del món del setè art del Marroc i dels països mediterranis.

L'esdeveniment cinematogràfic mediterrani constituïx un espai obert per a intercanviar les experiències, compartir els coneixements, enriquir les idees i difondre els valors de convivència, diàleg, tolerància i bon veïnatge sobre tot entre els pobles del mediterrani.

Per un altre banda l'esdeveniment s'ha convertit en una cita anual fixa i permanent i una destinació dels aficionats i professionals del setè art del Marroc i dels països mediterranis veïns sobre tot amb aquest any una forta participació del cinema espanyol.

La cerimònia d'obertura va contar amb un homenatge pòstum a dos grans figures del cinema mediterrani, el director egipci Youssef Chahin i l'actor marroquí Hassan Skalli, així com la projecció, fora de la competició oficial, de la pel·lícula "Iskindereya Leh" i, en la competició oficial, del curtmetratge italià "L'àrbitre", de Paolo Zucca.

Una acte cultural que cada any marca mes Tetouan i els seus fills ja que aquest any ha agut participació del joves dels instituts i universitats amb films curts molt interessants...

" Allah, al Watan, al Barça "

Yassine Bellassal, 18 anys, és un seguidor del FC Barcelona. Una passió que li costa 18 mesos de presó. Havia escrit sobre el tauler la divisa del Marroc " Déu, la Pàtria, el Rei ", substituint a l'últim per "Barça". Cosa no li va agradar a la qual al director de col•legi de l'escola de Aït Ourir, un poble prop de Marrakech, que ho va denunciar la Gendarmeria.

El cas és que al Marroc, no es bromejar amb nom del monarca. El ministeri públic li acusa al jove Yassine de falta de respecte del rei. Desgraciadament, gens sorprenent. Després, com de costum en aquest tipo d'assumptes, vam assistir a un judici expeditiu, on no va tenir temps per descomptat ni l'ocasió de recórrer a un advocat.

Yassine Bellassal ha estat condemnat el dimecres, 22 d'octubre a la tarda a 18 mesos de presó. Va començar a expiar la seva pena en la presó de Boulmharez, a Marrakech, va amuntonar en una cel•la aproximadament amb 80 altres presos de dret comú, segons les declaracions de la seva família.

Amb el suport d'aquesta última, respecte al compliment de certes formalitats, va poder continuar estudiant des de la presó. Pocs detalls estan disponibles per a l'assumpte: els fets pujarien per fi del ramadán i Yassine hauria estat condemnat quaranta-vuit hores després de la seva detenció. No sabem sobre quin article de llei es va basar el que devem amb molta pena apel•lar la "Justícia". La sentència va indignar pocs periòdics marroquins que van poder repetir l'assumpte, per exemple com “AL Jarida Oula” entre algun altre.

Però la mobilització popular no té la mateixa envergadura que en el moment d'assumpte que toca a periodistes o gent que escriu en Blogs... La societat civil marroquina quan a ella expressa la seva protesta molt tímidament per por a represàlies com passa molt sovint en aquest tipus de casos. Lo mes curiós es que judicis mediocres com aquest que el monarca mateix és molt certament lluny d'aprovar, fan perdre tota esperança del poble marroquins dins i fora del Marroc i això es no es pot definir no mes amb una paraula: es trist.

Com podem condemnar de manera tan expeditiva a un adolescent per una broma i mostrar menys diligència quan uns altres poden fer crims contra la humanitat.

I aquest cas no deixa de ser un fet trist que deixa en evidencia la democratització d’un país... a vegades m’oblido i parlo dels drets humans i la democràcia... si en un país de democràcia es pot justificar una guerra amb uns quants innocents i jutjar a uns quans joves també per el simple fet de tenir una opinió personal que sigui antimonàrquica... crec que es la esperança de viure en una democràcia real la que em fa somiar axis.

65 Hours? In your Dreams !

Com seria la nostra vida si s'apliqués aquesta directiva?

Adéu a la jornada intensiva: passar 12 o 13 hores diàries en el treball implicaria haver de quedar-te a menjar, és a dir, que serien 13 o 14. Suma-li una hora de desplaçament per a anar i tornar del treball a casa i es queda en 15 o 16. Només amb dormir les 8 hores que recomanen els experts, ja tindríem el dia complet. Ni sopar, ni esmorzar, ni dutxar-te, ni estar amb la família.

I això no es tot, hi ha altres conseqüències derivades d'aquesta situació: majors salaris, sí, però majors despeses per a altres coses, com pagar a algú perquè cuidi als nens, cuini i fins i tot faci la compra per tu. Però, al marge d'anàlisis imaginàries, sí existeixen uns problemes reals que es derivarien d'un augment de la jornada laboral, encara que no sigui en tantes hores, i son els mes perillosos com segurament:

• Major sinistralitat laboral, i això seria lo mes normal matemàticament es demostrable mes hores en la feina menys concentració, implica mes accidents...
• Menor qualitat del servei.
• Pitjor qualitat de vida.
• Adéu a la conciliació familiar..

Entre moltes altres conseqüències negatives per la classe treballadora que som el motor d’aquesta societat. Per això ens hem de revelar, estem massa mal acostumats i com societat ens hem relaxat conservant el nostre suposat benestar, i ens hem tornat còmplices de lleis i normes com la dels 65 hores setmanals.