dissabte, 16 de setembre del 2017

EL HIJAB UNA HISTÈRIA POLÍTICA


Una de les característiques més conegudes de la identitat occidental és l'assimilació cultural, l’objectiu de la qual és representar occident com una nació homogènia. Això no obstant, avui en dia ens trobem amb un món més global més divers; amb un munt de tribus urbanes a les nostres cuitats, barreja de cultures als nostres barris i, sobretot, amb  molta diversitat en la vestimenta. Tot això qüestiona aquest vell concepte de homogenietat
Davant d’aquesta situació podem observar com els partidaris de l'assimilació “identitària poques vegades s'havien dirigit a les dones com ho fan ara. I això em du a preguntar-me, per què es converteixen en objecte de tanta atenció? Per què els polítics europeus notòriament reticents a aprovar lleis sobre la violència domèstica, l'assetjament sexual i la igualtat de remuneració, i que resisteixen activament l'aplicació de les lleis sobre la paritat política, estan tan preocupats per la situació de la dona en el context de l'Islam? 
Si tenim en consideració que la dreta, i especialment l'extrema dreta, associen el seu rebuig a l'Islam amb el racisme contra els africans del nord fent-se ressò de la teoria del xoc de civilitzacions en una perspectiva d'identitat, ens és molt fàcil deduir que la roba de les dones musulmanes és veu com un tret molt més clar de la seva identitat religiosa que no pas la dels homes musulmans. Heus aquí, doncs, les campayes racistes islamofòbiques de la dreta i extrema dreta que utilitzen sense embuts la imatge de la dona musulmana per aconseguir vots racistes. 
El fet que dins d’algunes societats musulmanes s’hagin confiscat durant segles els drets de les dones; ha comportat que ara, fora del mon musulmà, s’hagiinstrumentalitzat aquesta imatge de “dona víctima” per justificar les teories més dramàtiques com la del xoc de civilitzacions, la de la incompatibilitat de l’Islam amb la modernitat o la d’un món occidental civilitzat en front d’un món barbar musulmà. I amb aquest discursislamofòbic s’ha anat imposanarreu del món la idea de la salvació de la pobre dona amb vel.
Tot plegat s’emmarca com una "missió civilitzadora",intentant convertir la prohibició d’un simbol indentitari religiós en una “mesura d'assimilació". Una situació completament inacceptable ja que suposa, en ple segle XXI, retornar al model de pensament colonial
Tanmateix hi ha partits més subtils, com PxC, el PP o Ciutadans, que pretenen emmascarar aquest mateix plantejament racista darrere d'una defensa de la laïcitat. Això no obstant, voler prohibir a les dones utilitzar el vel sí que és un atac a la laïcitat ja que equival, de fet, a impedir una pràctica religiosa, mentre que la laïcitat precisament pretén garantir la llibertat religiosa. Així doncs, l'argument de la laïcitat no és res més que un racisme que no s'atreveix a dir el seu nom.
I encara ens podem trobar també amb cert feminisme que argumenta que les dones que porten el vel assimilen voluntàriament la dominació masculina i que, per tant, se les ha d’alliberar malgrat, si cal, la seva voluntat. Però aquest seria un feminisme tirànic que pot assimilar les pitjors pràctiques patriarcals, com els casos del règimstalibà o d’Aràbia Saudita on s’obliga les dones a vestir el burka.
Aquesta obsessió occidental envers el hijab no deixa de ser, doncs, una "histèria política"; retòrica plena d’ira, amenaces i lleis punitives adreçades a la roba de les dones musulmanes.  
Tanmateix, totes aquestes dones porten el vel com a símbol de repressió? Totes aquestes dones no tenen la capacitat de poder decidir sobre la seva forma de vestir? Totes les dones que porten vel, són submises? I submises a qui, al marit? A l’Islam? n moltes preguntes quenomés provoquen que els homes ens qüestionem sobre la llibertat de les donesUna llibertat, que no està de més recordar-ho, han aconseguit encapçalant elles mateixes les lluites d’emancipació de cada moment històric concret. Però, per més que els homes treiem o posem més roba a les dones, no les podrem alliberar mai del dominipatriarcal que exercim continuadament damunt seu si no comencem a canviar nosaltres mateixos.
L’única forma, al meu entendre, per poder entomaraquest debat seriosament i amb objectivitat és considerar el vel o hijab com una peça de roba que porta una més de les tribus urbanes que poblen els nostres barris, sense cap s consideració. La resta és anar a buscar-li, molt intencionadament, tres peus al gat.

dimarts, 8 de març del 2016

DÍA DE LA MUJER TRABAJADORA ? PANTOMIMA !


Me ha llevado a escribir esta pequeña opinión todo el bombardeo mediático y en la redes sociales sobre este día, con frases como: "cada día es el día de la mujer trabajadora" "cada vez más iguales" ... Pero llevo muchos años de mi vida viendo que estas campañas que yo considero que son parches para ocultar la verdadera discriminación  de la mujer, en casi todos los ámbitos, más de 10 años de campañas por el mes de marzo, para que la brecha salarial entre mujeres y hombre oscila entre el 20% y el 25%, una cuarta parte, mientras seguimos con las mujeres que están en el servicio doméstico sin derecho a paro, las trabajadoras de dependencia cobrando salarios precarios en condiciones precarias, mientras en los convenios colectivos las categorías laborales son para todos por igual, pero a la hora de contratar siempre hay pluses para los hombres que disimuladamente hacen esta brecha salarial... Podría estar así horas y horas.


Lo que necesitamos es menos campañas para quedar bien y parecer políticamente correctos, y más actuaciones para poder invertir esta situación, sancionar más a los que no contratan a mujeres por qué no queden embarazadas, cuidar más las condiciones laborales de los que nos cuidan cuando nadie lo puede hacer, invertir más en políticas de igualdad reales, llevar a cabo todo lo negro sobre blanco, y quien no lo respete que lo pague y muy caro, si no hacemos así, estas leyes y propuestas seguirán siendo papel mojado, y todo quedara en campañas para quedar bien el 8 de marzo y el día 9 de marzo de cada año seguiremos con la misma discriminación sutil hacia nuestras madres, hermanas, mujeres, compañeras, amigas y abuelas ... 


Desde de este pequeño altavoz que es la red, todo mi respeto a todas las mujeres trabajadoras y las que trabajan sin ser remuneradas en sus casas educándonos con la intención de que algún día seamos más justos.

dimarts, 26 de gener del 2016

REFUGIATS A UN CARRER SENSE SORTIDA.


Un carreró sense sortida, és el que Europa es troba en la seva (no) gestió dels emigrants refugiats. De moment només Angela Merkel sembla que es va adonar. La cancellera alemanya va dir fa unes setmanes a la televisió ZDF que la situació era "molt insatisfactòria" i va advertir: "la qüestió dels emigrants refugiats ens ocuparà més als europeus que el tema Grècia i la estabilitat de l'euro". He de dir que Berlín s’ha de preocupar: Alemanya podria albergar fins a 750.000 refugiats el 2015, segons estimacions no oficials - contra 203.000 al 2014.

A la gent ens impacten més les dades, i per això vull destacar que segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), més de 613.000 immigrants i refugiats han arribat aquest any a Europa a través del Mediterrani i més de 3.100 morts. El UNICEF tampoc veu cap descens en aquests moviments de població. UNICEF va dir que milers de sirians, iraquians i afganesos segueixen creuant les fronteres gregues. Al setembre del 2015, entre 4000-6000 persones van entrar a Grècia tots els dies d'acord a UNICEF, amb un pic el 9 d'octubre de 9000.

Fins ara només són dades que ens poden preocupar o no, però per desgracia una imatge com la del petit AYLAN ens impacta com a societat i comencem a buscar les formes d’ajudar a aquests milers de persones, però per desgracia això ens dura molt poc, tot just fins que als informatius ens posin coses més entretingudes per poder girar la mirada cap a un altre costat, però cada dia moren mes AYLANS de la mateixa forma i sobre la mateixa vora del mar. Segon el diari francès LIBERATIÓN cada dia moren dos nens a la mateixa platja a les mateixes condicions del petit AYLAN.

Europa per motius geogràfics esta davant d’un gran repte, és el d'acceptar la realitat dels refugiats i també assumir la seva part de la culpa, i no serà una cosa sense l’altre, es a dir: si no acceptem el nostre paper en la guerra de Síria no podrem donar solució a aquest fenomen, o, com a mínim, una solució humana, sèrie i compromesa, amb tota aquesta gent que fugint de la mort, es troba amb l'hostilitat dels que es creuen que són els que els poden salvar de la mort. També hem de tenir clar, que quan surts de casa teva tot i sabent que t’estàs posant en un carreró sense sortida, és degut a que a casa teva ja no hi pots estar; es una decisió que ha costat moltes morts a tota aquesta gent.

En aquest cas la U.E. fa una política d'amagar el cap sota l'ala per no anar a cercar l'arrel del problema, i a mes a mes fa cas omís a les seves pròpies lleis com la convenció de Ginebra signada al 1864, i que la seva missió és protegir a les víctimes de els conflictes armats, siguin d'on siguin els seus orígens...
Per mi, aquesta onada d'emigrants és la conseqüència de la passivitat d'Europa en les guerra de l'Orient Mitjà i per tant, han de fer-se responsables de la conseqüències socials, ja que no escapen dels seus països per decisió pròpia, sinó que són desplaçats i que tenen dret a sol·licitar asil.

I cal destacar i molt com s’ha bolcat la societat civil amb aquest fenomen dramàtic, i com s’han mogut en el nostre cas a Catalunya, organitzacions i ajuntaments... per donar suport i ajuda i benvinguda als refugiats, lluitant conta les traves posades pel poder central de l'Estat, que no deixa de ser un mecanisme més dels que han propiciat aquest drama humà.


No es maco tornar a la imatge del petit AYLAN, però ho hem de fer perquè cada dia moren dos AYLANS en el mateix lloc i en les mateixes condicions, i com a éssers humans no ho hem de permetre, i per això, per no mirar a aquella vora de la platja, no significa que no moren cada dia més nens en busca d'una pau que els han tret a casa seva.

dimecres, 2 de setembre del 2015

SÍNDROME D'ULISES


Sempre que ens parlen de la immigració, ens parlen de treball, de cotitzacions, de jubilació, i darrerament, també de natalitat com aspecte "positiu" del fenomen,  moltes vegades sense adonar-nos utilitzem la immigració només des del punt de vista del nostre benestar, anul·lant en tot moment tot el que és la persona. 

La immigració no deixa de ser un tema molt sensible com sempre es diu, aplicant una política d'immigració molt demencial “psiquiàtricament parlant", polítiques que limiten molt les possibilitats d'aquests ciutadans, les mateixes politiques que amb la intenció de regularitzar a aquestes persones, incrementen el número de gent "sense papers" o amb situació d'irregularitat sobrevinguda que ara mateix és el pa de cada dia, tota aquesta gent es veu després vivint en un espai de marginació i de misèria, a banda de la societat. 

Un exemple d'aquesta mala praxis és el fet de relacionar les autoritzacions de residència amb les de treball, per exemple: una persona per renovar el permís de residència d'un any necessita demostrar que ha cotitzat un mínim de 6 mesos en el últim any i estar d'alta en la Seguretat Social en el moment de renovar, i sempre que demostri que la finalització de la primera feina va ser per acomiadament o per fi del contracte, mai per baixa voluntària ... Això implica que has d'aguantar tot el que puguis en aquesta feina per més precària que sigui, i el que és  més greu, és mantenir o trobar feina en el context laboral actual... Molta exigència i molts requisits per una persona que està en un procés "d'integració". 

Totes les persones que passen per aquesta situació són possibles candidates  d'una malaltia mental greu que s'anomena síndrome d'Ulises. 

Els símptomes de la síndrome d'Ulises es caracteritzen segons Joseba Achtegui per un estrès crònic, molt intens, i múltiple, ja que tot això origina un grapat de factors de dol derivats de la migració. El procés migratori sempre està acompanyat pel dol.

En el món psiquiàtric el dol està definit com un procés psicològic de reorganització de la personalitat que es produeix quan l'individu perd alguna cosa molt important per a ell, en aquest cas seria la família, amics, llengua, la posició social, els costums culturals, la seguretat en sí mateix... Es necessita molta força psicològica i física per resistir en aquestes situacions. 

Sovint ens trobem amb persones que estan vivint aquest procés de dol i estan intentant fer una reorganització personal sense cap tipus d'ajuda, i al mateix temps amb la pressió de factors externs com: la persecució policial, explotació laboral, entre altres. 

El dol afecta també als autòctons, migrar és un procés que dóna lloc a canvis a la vida, no només pels que volen immigrar, sinó també en la societat d'acollida, així com en la vida dels familiars que es queden en els països d'origen. És com una partida d'escacs, mous una peça i la partida i canvia completament la partida. La immigració és  un fenomen social, i com tots els fenòmens socials, té repercussions sobre el conjunt de la societat. 


Com a societat hem de ser conscients que aquestes malalties ens poden afectar directament o indirectament a la nostra vida, i hem de saber les raons i el perquè de les coses, això ens farà més forts i més eficaços a l'hora d'actuar, i sobre tot ara que aspectes de la vida com les migracions estan a l'agenda de tothom, en situacions de crisi ens podem trobar amb persones que mai haguéssim pensat que deixarien casa seva per anar a buscar una vida millor, sigui el nostre fill o filla.

divendres, 7 de març del 2014

EL Eurocentrismo la vergüenza de la tragedia de Ceuta.



15 subsaharianos muertos ahogados por el intento de cruzar 300 metros de agua que separan marruecos de Ceuta, la frase en principio es muy simple y lo grave es que no mueve en nosotros ningún sentimiento.

La trampa esta en 15 subsaharianos, simplificar el fallecimiento por mala pracsis de la guardia civil de 15 personas con nombres, apellidos, familias, una vida llena de ilusión de lucha para realizar un sueño… los políticos tienden a simplificar hablando de subsaharianos porque no interesa otra cosa, si fuera de otra forma y un avión cae al mar con gente de nacionalidades europeas el titular seria diferente, hablaríamos de nacionalidades y de edades de trayectorias en la vida de estas personas … es triste que nos vendan una tragedia como un accidente, y nadie en este caso como en todo últimamente no asuma ninguna responsabilidad, y mas triste aun ser participes con nuestra pasividad.
Eso me indigna personalmente y mas indignante es la posición de Europa hacia esta tragedia, Europa le ha delegado a España ser la frontera sur europea y la única política que han pensado todos esos diputados europeos es una política muscular.

La Política muscular europea :

La acción Europea ha sido siempre muscular, por aplicación de la ley , hay que impedir a todo coste que los migrantes que no queremos que no pasen las fronteras  y la única explicación es : que es para proteger la integridad física de las fronteras de Europa allí, Pelotas de Goma Concertinas, Levantar mas muros.. la próxima seria poner pirañas o tiburones o como en la edad media cocodrilos en las afueras de las murallas….

La realidad:

Numerosos intentos de cruzar las barreras de Ceuta y Melilla , en los últimos días , reflejan la desesperación de la gente que cruza gran parte de África, tratando de alcanzar el territorio europeo en busca de una vida simplemente digna. Estos hechos también nos demuestra la crueldad y la inhumanidad de los gobernantes que instalan cuchillas afiladas en estas barreras con el fin de herir intencionalmente a quienes tratan de cruzar , y no duden en utilizar balas de goma contra los migrantes en situación vulnerable que intentan sin embargo solo cruzar la frontera “que no es ningún delito” .

Por otra parte, se ha demostrado de manera irrefutable , la práctica de las expulsiones ilegales de migrantes en la frontera , así como Ceuta Melilla. Contrariamente a la legislación española en materia de extranjería como la Directiva Europea 2008/115/CE , las autoridades españolas volvería a los migrantes a la frontera con Marruecos , incluso sin un análisis de su situación , mientras que muchas de estas personas que tratando de cruzar la frontera son refugiados , solicitantes de asilo y / o víctimas de la trata de personas.

Esta es la vergüenza de Europa, he decidido escribir mi opinión en castellano para que lo entienda todo el mundo, es una forma de gritar un poco mas alto desde mi blog, espero que con este articulo podamos debatir un poco con objetividad las causas y las razones de lo que ha pasado o al menos pensar en ello, ya que los que nos representan no saben hacerlo o simplemente no les interesa afrontar algo tan importante como el fenómeno de la inmigración con seriedad y humanidad, y lo hacen con musculatura, porque no es popular ser humano en Europa, pero da muchos votos ser una especie Hulk político. 

dilluns, 10 de juny del 2013

Els sindicats : la ultima línia de defensa del estat del benestar.


Escric aquest article després de donar-li moltes voltes a la situació actual d’aquest país, i “les reaccions” del conjunt de la població .. que no fem res al respecte, o al menys res que pugui canviar aquesta situació dramàtica...  i com sempre crec que els únics que poden ser el motor d’una reivindicació real i activa, o millor dit, el motor d’una revolució son els sindicats, la ultima línia de defensa del estat del benestar.

D’aquí la meva reflecció sobre les actuacions dels sindicats els últims anys, centenars de manifestacions, concentracions, mobilitzacions i unes quantes vagues Generals... per igualment cada divendres amb tota la impunitat del mon, el consell de ministres fa i desfà lo que li surt dels pebrots, sense cap mirament per ningú... la historia es molt simple, ni ens respecten ni ens tenen por tampoc :
- El respecte s’ho estan carregant a base  de manipular la opinió publica amb tot el potencial mediàtic que ten, i que ni els sindicats ni la classe treballadora en tenim, i fan creure que som els dolents de la pel·lícula.
- La por tampoc ens tenen perquè resistim i nomes fem això.. resistir i aguantar la tempesta... i es trist que no tenen por de milions de treballadors i es riuen de nosaltres.

Cada dia sentim: el cas Barcenas, el cas Gurtel, camps, el casament de la filla de Aznar, les pensions del banquers, les estafes dels bancs a la gent, el desnonaments, etc... però cap persona d’aquestes esta a la presó i es indignant, i lo mes greu es que ho estem normalitzan, mirem les noticies i es una cosa molt normal ens han estafat milers de milions i segons després, ens diuen que ens retallen de la educació de la sanitat, serveis socials, jubilacions ... i com si no passa res.

Aquesta actitud de normalitzar aquestes situacions, es molt perillosa, no ens posem ni un segon a pensar que ens estan manipulen de mala manera.

Aquí la feina sindical, deixar-se de batalletes entre ells, i centrar-se en lluitar contra el enemic, el enemic es el govern, que nomes treballa els interessos d’uns pocs a costa del malestar de tota la població. La lluita comença per fer veure a la gent que un país com aquest no pot aguantar un atur del 27% i que surti el president del govern a dir: que estem en el bon camí... entre altres estupideses que ens diuen cada dia.
Si ens cal estar al carrer cada dia ho hem de fer, si som 4 gats demà serem 5 i 6 i 1000 i cada vegada mes..
Nosaltres som molts i ells pocs ens han de tenir por, els hem de fer por, hem de ser mes radicals, i d’aquí la meva reivindicació al sindicats que siguin mes radicals entenen que radical etimològicament prové del llatí radix – “arrels” o de base, un sindicalisme de base que esta mes al carrer, que mou masses i que no nomes visqui del seu passat, que es brillant,  sinó que faci perquè la classe treballadora tingui un futur brillant.